UTRERA, 1960 Tenorio

Té l’encert de saber expressar amb la seva pintura els sentiments que neixen de la realitat i van cap al món dels somnis i de les interpretacions.

Dels seus viatges recull partitures, cartes, manuscrits antics i premsa que després formaran part dels collages que caracteritzen els seus treballs.

BIOGRAFIA

Nascut a Utrera (Sevilla) l’any 1960, i de formació autodidacte, des de petit participa en concursos de pintura ràpida i completa la seva formació a l’Acadèmia de dibuix i pintura de Carme Sala, a Molins de Rei. La seva trajectòria professional s’ha vist recompensada amb diversos premis en certàmens de pintura. Ha realitzat exposicions tant en l’àmbit nacional com en l’internacional. Gran part de la seva obra es troba catalogada.

Dels seus viatges recull partitures, cartes, manuscrits antics i premsa que després formaran part dels collages que caracteritzen els seus treballs. També cartells de pel·lícules, de manera que suma la seva afició al cinema amb els paisatges urbans que visita. La gran força expressiva que caracteritza l’obra de Tenorio, unida a un bon ús de la tècnica, li ha permès una dicció personal davant la qual l’espectador no sap si admirar la composicio, el dibuix o el color, o bé rendir-se davant la perfecció del collage, convertit en un color més de la seva paleta.

Un conjunt de temes urbans arquitectònicament resolts, exponents d’una pintura on el sentiment no resta ignorat, vibren a cada pinzellada en els densos talls de l’espàtula i vibren, encara, en la presència humana que, no obstant la seva absència, s’endevina en la seva pintura.

TENORIO I L’AMPLITUD DEL PENSAMENT PICTÒRIC

per Josep M. Cadena

Juan Antonio Tenorio té l’encert de saber expressar amb la seva pintura, feta de línia i de color, descriptiva d’uns fets i d’uns llocs concrets que ha vist i ha sentit al llarg dels seus viatges, els sentiments que neixen de la realitat i van cap al món dels somnis i de les interpretacions. Guarda sensacions, però també diversitat de testimonis materials que després, en el moment de posar-se davant de la tela per a crear amb les formes, emergeixen i es fan elements imprescindibles de cada quadre.

Els collages són importants en els seus quadres. Però no pas com fórmules complementàries en relació a unes estructures, sinó per ells mateixos, pel que suggereixen. Persona imaginativa i que s’ha fet a ell mateix, gràcies a la seva gran curiositat creativa en relació a tot el que l’envolta, ha establert conceptes que, aparentment dispersos en els seus orígens, després encaixen en les composicions generals. Cal mirar amb atenció tot el que ens diu, ja que res del que expressa per mig d’un discurs plàstic que, en principi, es troba centrat en un tema, sense mai deixar les arrels, creix i es ramifica en diversitat de situacions. Són les seves, com és natural, però tenen molt a veure amb la nostra acció col·lectiva, perquè són filles d’impulsos comercials, de notícies informatives, de rètols i de llums que fan intencionades pampallugues per a cridar la nostra atenció com ciutadans d’un país i d’uns determinants moments que hem compartit sense, potser, saber-ho, posats en les nostres coses, sense pensar que també eren dels altres.

La pintura de Tenorio és, alhora, activa en el pensament i equililibrada en les formes. Construeix amb harmonia entre els temes i el seu entorn, però sap sortir de tot el que pugués semblar encotillament. Té la virtut d’ésser lliure i de mantenir-se en aquesta posició, encara que sap prou bé de les limitacions que cada persona posa als altres en nom dels interessos col·lectius. Utilitza la fantasia a partir de la realitat, ja que sap que des de la mateixa és lliure per construir uns móns en els quals les idees són molt més sòlides i atractives que les realitzacions materials.

Un camp de blat o d’ordi -invento l’exemple, ja que és molt possible en la seva manera d’expressar-se- pot portar a Tenorio a pensar en les onades del mar i fer que aquestes avancin en un instant per un paisatge d’interior, en el que hi ha diversitat de coses. Combina amb encert els colors, però també els impulsos del pensament. Aconsegueix que el mateix tingui la plenitud que, en el fons, demana la plàstica.