CALDES DE MONTBUI, 1947 Vilanova

No li preocupa cap tendència; intenta agermanar la delicadesa amb la gosadia, recordant que la finalitat de l’art és el plaer.

BIOGRAFIA

Ja de petit li agradava dibuixar i pintar amb llapis de colors. A l’edat de 16 anys, quan la seva tia Carme li va regalar una caixa de pintures a l’oli, va començar el camí per a ser pintor, que es completà més endavant quan va deixar la feina habitual per dedicar-se de ple al goig de pintar. El camí seguit ha estat sobre les passes deixades pels pintors impressionistes catalans i francesos. D’ençà de l’any 1973, any en què data la seva primera exposició, ha anat exposant a diferents ciutats d’Espanya, França, Anglaterra i Estats Units. També va participar durant un temps a concursos, i va obtenir moltes satisfaccions. Va començar pintant la natura: els prats i boscos propers al seu poble. De fet, diu que va poder ser extrovertit amb ella, sentir-la i estimar-la amb tota llibertat. El resultat ha estat una simbiosi constant. Confessa no tenir res après; cada dia és nou per a ell, com ho és el quadre a pintar. Li preocupa la captació de la llum i de l’aire que l’envolten, tot a través del color, parlant l’ànima i l’esperit, i diu que, quan ha aconseguit una obra ben feta, les teories artístiques han quedat enrere. No li preocupa cap tendència; intenta agermanar la delicadesa amb la gosadia, recordant que la finalitat de l’art és el plaer. I així surt a pintar cada dia.

PINTURA VITAL I ESTIMULANT DE RAMON VILANOVA

per Josep M. Cadena

Si només ens volem fixar en els aspectes exteriors de les activitats humanes, podem pensar que el pintor Ramon Vilanova (Caldes de Montbui, Vallès Occidental, 1947) sempre va a la recerca de nous temes per a pintar i que, finalment, cansat de caminar per camps i de saltar fins i tot bardisses amb l’ànsia de trobar el que li sigui desconegut, acaba fixant-se en temes que ja coneix. I no és pas així. L’artista, camina que caminaràs, va per la Natura amb l’afany de connectar amb tot allò que li ve de lluny i que porta des de molt abans en el seu interior i que, finalment, troba, en unes variacions que per a altres resultarien imperceptibles, en unes roselles que creixen entre els cereals; en uns lliris, blaus, morats o grocs, que apareixen en un racó pel que temps abans havia transitat sense trobar-hi res; en uns ametllers que floreixen fora de temporada perquè la bonança del temps els ha enganyat; en uns gira-sols que s’obren d’una manera diferent, encara que ben natural en el seu objectiu d’encarar-se amb la llum; en unes onades que es trenquen en un dibuix d’escumes que fins llavors mai no havia vist, però sí intuït; o, més senzillament, en una planta que brota dins de la terra posada perquè sí dins d’una galleda de pou foradada pel molt ús i a la que se li ha trobat pervivència en una nova destinació improvisada per a conservar-la vigent en l’hort de la casa familiar… I és que Vilanova, home en general callat i que quan parla diu molt poques paraules, mai no para de parlar amb ell mateix sense dir un mot. Interiorment analista de les sensacions que no paren d’arribar a ell en tot el que l’envolta, mira, glateix i, finalment, sent el plaer de trobar-se amb el que desitja, que és el mateix que en el que somniava, però que és sempre diferent en la seva realització.

El pintor desitja que el temps passi, que el dia i la nit es succeeixin, perquè cada llum que arriba és, malgrat tot el que puguin pensar els que creuen en la immutable seqüència de les estadístiques, diferent en els seus detalls i ell, que s’estima els canvis que no ho semblen, sap que a cada instant que passa es produeix una commoció que ho canvia tot sense que res sembli moure’s.

En el fons, la pintura de Ramon Vilanova és de temporada quan ell la produeix, però queda fixada per a sempre un cop s’ha convertit en quadre. Desitjo dir amb això que mai no pinta en subordinació a la obra que abans ha fet, sinó que necessita del contacte directe amb els fets naturals, perquè els mateixos li donen nous estímuls. Com quan –poso un exemple, però en tots els que pogués relacionar passa el mateix– es posa davant d’uns arbres i es fixa en les seves escorces i explica amb elles el temps que fa i com l’enfronta aquell ésser viu i llenyós, a la manera de com ho podem fer nosaltres quan tenim les galtes vermelles pel fred o bé anem amb roba lleugera perquè és estiu i fa calor.

La poesia del viure omple el cor d’aquest artista i passa directament al seu cervell per a que aquest mani a la mà que porta el pinzell… Els actes de Vilanova són instintius, però altament racionals en els seus orígens. I a la manera de Jacint Verdaguer, quan en un dels seus Idil·lis va escriure que com gira-sol amat per vos voltaria, espera a que sigui el moment propici per a que aquella planta giri les seves flors cap a la llum per a viatjar amb elles cap a l’infinit de les veritats a les que vol accedir de la manera més senzilla possible, però amb total fermesa. A la vegada, quan es troba amb les roselles, experimenta en el seu interior –sense saber-ho per la lectura de Gabriel Alomar, que va escriure ja fa molts anys– que tenen una encesor frenètica, i es bolca plenament en elles perquè ho sent com una necessitat col·lectiva.

Amb aquesta exposició de Ramon Vilanova l’encerta un cop més la Sala Rusiñol, que la presenta. És un magnífic traspàs d’any i una manera molt oportuna de felicitar les Festes de Nadal i Cap d’Any. Marxa el 2013 i arriba el 2014; es tanca un cicle de dotze mesos i se n’obre un altre igual en les seves estructures de calendari, però que és un futur que deixa enrere el passat, amb la voluntat de que el present diari sigui millor. I a creure que això passarà ens ajuda amb molta eficàcia l’obra de Vilanova.