Vernissatge d’en Koyama (13 de març 2009)

13 de març de 2009 Vernissatges a la Sala Rusiñol

Shigeyoshi Koyama davant l’aparador a l’entrada de la Sala Rusiñol, on s’exhibeixen alguns quadres molt característics d’aquest pintor: imatges de la seva població preferida, Cadaqués.

	Koyama davant l’impressionant “Es Poal”.
	Els Srs. Gallardo amb la Cecilia.
	L’Ignasi Cabanas, director de la Sala Rusiñol, amb el periodista-crític d’art, en Josep Mª Cadena, instants abans de començar la presentació de l’obra de Shigeyoshi Koyama.
	El Sr. Josep Mª Cadena en plena tasca.
	El pintor, en adreçar-se a nosaltres, llegí unes paraules entranyables que havia redactat sobre la seva vida i trajectòria artística: “Tinc en la memòria el record d’haver passejat per la ciutat de Sant Cugat. Era el començament de l’estiu de l’any 1978, quan vivia a Barcelona. Vaig trobar aquí un aire rural que ara ja no existeix. Han passat ja trenta anys (…). La meva filla, que nasqué a Barcelona, vivia a Sant Cugat quan ella estudiava a la Universitat Autònoma. Aleshores jo acostumava a venir els caps de setmana a recollir-la. En l’any 2005, vaig fer la primera exposició a la Sala Rusiñol; avui és la segona”.
	Ningú perd detall de les paraules que Koyama ens digué amb tant de caliu.
	Cortesia oriental: Shigeyoshi Koyama acaba el seu parlament i agraeix els aplaudiments dels oïents tot fent una respectuosa reverència.
	Comença el torn de preguntes. S’està fent la primera.
	El pintor, absolutamente concentrat, en ple esforç per a respondre tot expressant-se en castellà: “Sóc autodidacta. Des de petit vaig voler ser pintor. Quan esdevingué una mica més gran, vaig somiar pintar a Europa. Fa trenta-nou anys que visc a Cadaqués. Ara sento que he acomplert el meu somni de la infància”.
	Com sempre, el sorteig de la nota d’art del pintor, que guanyarà algun dels assistents, és un procés minuciós que implica tots.
	El Sr. Francisco Santana fou qui s’endugué el premi del sorteig.
	Yosiko, esposa de Shigeyoshi, amb uns amics.
	L’Ignasi Cabanas i els Srs. Puiggrós.
	Al final, com és costum, la foto de família.