El 24 d’abril, Maite Llongueras inaugurà a la Sala Rusiñol la seva exposició “Tibidabo 360º”. Un títol ben suggestiu: es refereix al clàssic parc d’atraccions que, situat al capdamunt de la serralada de Collcerola, ofereix una estampa única de Barcelona. Els 360º? Al·ludeixen les atraccions que elegeix la pintora: els carrusels i les sínies, la vida dels quals és donar voltes i més voltes sobre si mateixos (els 360º), tot brindant un viatge d’il·lusió a la fantasia dels humans.
El vernissatge comptà amb dos parlaments de presentació i crítica artística. El primer fou el del Sr. Carles Duarte i Montserrat, poeta i Director de la Fundació Ll. Carulla. El Sr. Duarte jutjà com un encert el fet que la Maite ens parlés de coses importants en un llenguatge (les atraccions del Tibidabo) que ens convida a recordar i reviure. Així, per exemple, la sensació de desplaçament que transmeten les obres de “Tibidabo 360º” -el tramvia blau, els cavallets- ens convida a comprendre la naturalesa cíclica de la nostra pròpia existència, immersa en un moviment que no és vertiginós, sinó pausat, lent i profund.
En Carles Duarte ens feu notar que una bona colla dels quadres de “Tibidabo 360º”, a més, mostren la ciutat (Barcelona) com a rerefons: grisa, immersa en el temps. Tot i que resta com a paisatge de fons, és justament on vivim: la vida ciutadana, tocada de dolor, presses, angoixa… Alhora, però, hi ha un espai que escapa d’aquest ambient quotidià i que ens endinsa en un món màgic, “un món fora del món”, on el somnis es compleixen, on les figures que trobem són atemporals i ens tornen als nostres records. El Tibidado és d’aquells ambients que ens permeten reviure els moments màgics de la infantesa.
En Josep Mª Cadena, periodista i crític d’art, ja habitual en els vernissatges a Sala Rusiñol, volgué destacar la pintura de la Maite com a expressió de la vida pròpia i col·lectiva, ja que les imatges de les atraccions del Tibidabo copsen realitats internes de la persona humana i remouen el sentiments. A guisa d’exemple, en Cadena recordava com ell -de menut- conegué el que era un avió en veure el que hi ha -des de sempre- al parc d’atraccions esmentat, i entengué la quadrícula del pla urbanístic d’en Cerdà veient Barcelona des del Tibidabo.
D’altra banda, afegia el Sr. Cadena, la visió dels carrusels i dels cavallets -que pugen i baixen- ens ajuda a interpretar un aspecte de la vida humana en la seva dimensió col·lectiva: les coses baixen, però també pugen, i, per tant, hi ha una esperança de creixença i de perfecció.
La Maite era la primera vegada que presentava una exposició tota ella dedicada exclusivament al Tibidabo. Dues vegades havia estat a la Sala Rusiñol, la darrera de les quals va ser l’any 2004. En aquella ocasió exposava marines. Entre tots aquells quadres, però, hi enclogué “per sorpresa” una imatge del parc d’atraccions del Tibidabo. Tenia els seus dubtes per a fer-ho, però la Victòria Cabanas l’encoratjà. Aquell quadre fou molt apreciat (i comprat) i, després, ha estat el “detonant” per al tema de l’actual exposició: “Tibidabo 360º”. A la foto la veiem juntament amb l’Ignasi Cabanas.
A la Sala Rusiñol acostumen a ocórrer felices casualitats (o “trampes”, com diu el seu director, l’Ignasi Cabanas). Aquesta senyora que veiem a la foto, l’Anna Vivancos, durant el torn de preguntes dels assistents a la inauguració, va explicar que feia poc temps, per a celebrar el seu natalici, havia realitzat un caprici: veure sortir el sol des del Tibidabo. Després, com si es tractés d’immortalitzar aquell record de l’Anna i de premiar la seva franquesa, en el sorteig de la nota d’art entre els assistents, ella fou la guanyadora. En la foto, l’Anna rep de la Maite la nota d’art.
0 comments on “Vernissatge de Maite Llongueras (24 d’abril 2009)”