MADRID, 1960 Fabio Hurtado

L’univers pictòric de Fabio Hurtado es situa als Estats Units d’Amèrica dels anys vint i trenta del segle passat, amb escenes i personatges que ens remeten tant als llenços d’Edward Hopper i Tamara de Lempicka com a les pel·lícules El gran Gatsby i Bonnie & Clyde.

Pinta una època que difícilment algú de nosaltres ha conegut, però tant hi fa, ja que ell sap captar un esperit històric que, a dia d’avui, no només és vàlid, sinó fins i tot necessàriament reivindicable.

BIOGRAFIA

Neix el 26 de gener de 1960 a Madrid. De mare italiana i pare espanyol, passa llargues temporades de la seva infància entre aquests dos països. La seva afició per la pintura comença molt aviat, convertint aquesta activitat en el seu principal entreteniment. Durant els primers anys el seu pare li facilita tot el material necessari per pintar, però com que no té prou amb el paper, pinta qualsevol lloc de la casa (portes, parets, mobles). Estudia en el Liceu Italià de Madrid durant tretze anys i encara que marxa l’any 1977 per la seva excessiva rigidesa, reconeix que a aquesta escola li deu part de la seva tenacitat i capacitat de treball. Formà un grup de música, la seva gran passió, i durant dos anys assagen, composen i fan concerts. Fabio, a més del guitarrista, és l’encarregat del disseny dels cartells publicitaris de la banda. Comença també la seva afició per viatjar i assisteix als festivals de jazz més importants d’Europa. L’any 1980 ingressa a la Facultat de Belles Arts de Madrid, moment en què abandona el grup i la música activa. L’any 1982 marxa de casa dels pares i lloga un petit estudi a Madrid.

És l’any 1985 quan obté la llicenciatura i comença el seu pelegrinatge per sales d’exposicions i concursos on obté diversos premis que l’ajudaran econòmicament per subsistir. Queda finalista al X “Certamen de Pintura Blanco y Negro” alhora que fa de monitor d’arts plàstiques a diversos Centres Culturals de l’Ajuntament de Madrid i els caps de setmana treballa de disc-jockey en un disc bar. Les seves conviccions pacifistes el fan declarar-se objector de consciència i es lliura del servei miltar que era un dels seus pitjors malsons. La seva inquietud per tots els camps artístics, fa que dediqui part del seu temps a la fotografia, convertint-se també en un gran cinèfil. De fet, encara avui el cinema és una de les seves grans fonts d’inspiració. L’any 1988 realitza la seva primera exposició important fora d’Espanya, a Duisburg (Alemania) amb Marina Warren Nash, una prestigiosa escultora americana. L’éxit l’anima a dedicar-se exclusivament i de forma professional a la pintura. Un any després, presentat per la pintora Fé Rodríguez coneix el marxant Sam Benady amb qui treballarà durant deu anys en exclusiva. L’estiu de 1990 es trasllada amb uns amics a treballar a una casa de camp a Mojácar (Almería) i queda fascinat per l’entorn. És un “cortijo” amb les portes sempre obertes, on només hi viuen orenetes que entren i surten per donar de menjar les cries. Més tard visita el Cabo de Gata, també a Almería, i queda fascinat per un paisatge i clima quasi d’un altre continent. Li semblava trobar-se més lluny de Madrid del que en realitat estava i això li agradava cada vegada més. L’any següent va llogar un altre “cortijo” la qual cosa li permetia passar llargues estades a la capital i al sud. Va reformar totalment aquesta nova casa i fins i tot va construir manualment el mobiliari reciclant materials diversos sota una òptica d’art africà o primitiu. L’any 1991 arriba la primera gran exposició individual a Madrid, a la Summer Gallery i participa a Fires Internacionals com Art Chicago 91 (USA) i Art Miami 91 (USA). L’Ajuntament de los Gallardos (a prop de Mojácar) li encarrega un quadre mural de grans dimensions. Per poder realitzar l’obra necessita un estudi més gran i s’instal·la als edificis de l’aeroport abandonat de Cortijo Grande, també a la Sierra de Mojácar. L’any 92 exposa a la Galeria Lola Melián de Te-nerife i viatja a Ginebra per participar a la Feria de Arte Contemporáneo Europart 92.

La primavera de 1993 la passa a Madrid esperant el naixement de la seva primera filla Naima. Mesos després, al tornar a l’aeroport troba l’estudi i la casa desmantellats la qual cosa el porta a traslladar-se a un “cortijo” més segur i no tan aïllat. El Col·legi d’Arquitectes de Càdis el convida a realitzar una exposició individual i la Galeria Cajalón de Saragossa l’inclou a una col·lectiva de mestres de la pintura contemporània espanyola junt a Miró, Tàpies, Clavé, Barjola, Antonio Saura, Oscar Domínguez, Manuel Viola o Miquel Barceló entre d’altres. L’any 1994 realitza una exposició individual a la Galeria Cartel de Granada i aconsegueix el “Premio Espiral de las Artes” i la tercera medalla al “61 Salón de Otoño de Madrid”. Un any després participa amb éxit a la Fira d’Art de Gant’95 (Bèlgica) i la Sammer Gallery de Madrid exposa una altra vegada la seva obra. Els seus nombrosos compromisos l’obliguen a estar en contacte permanent amb Madrid la qual cosa el porta a abandonar definitivament Mojácar. Poc temps després, i aclaparat per la gran ciutat, es trasllada a la serra on disfruta de major tranquilitat per treballar. A més, aconsegueix la segona medalla al “62 Salón de Otoño de Madrid”.

1996 és un any de reconeixement internacional. L’Acadèmia d’Art Modern de Roma el nomena membre del Senat Acadèmic “Doctor Honoris Causa” junt a d’altres artistes ja consagrats com és el cas de Chillida. També guanya la 1ª Medalla del “63 Salón de Otoño” i S.A.R. la Reina Sofia li entrega la Medalla d’Honor al X Premi de Pintura BMW. L’any 1997 neix la seva segona filla, Sara, i treballa durant dos anys preparant la seva propera exposició individual a Albemarle Gallery, a Londres. Continua participant a exposicions col·lectives a Espanya, a la Galeria CC22 de Madrid, i a Estats Units, a la Coplan Art Gallery de Bocaratón (Florida) i a la Victorian Gallery de Dallas. La prestigiosa revista Financial Times Telecom dedica la seva portada a una obra de Fabio. L’any 1988 edita obra gràfica per primera vegada alhora que realitza a la Feria Artexpo 98 de Nova York una exposició d’olis i serigrafies que li obriran de forma definitiva les portes del mercat americà. Viatja a la Tuníssia on queda impressionat pels colors, les aromes, la llum i la cultura del pobles del desert del Sáhara, al sud del país. Convidat pel seu amic i pintor Alfredo Roldán, es trasllada a Cedeira (Galícia) comparrtiendotint estudi durant unes setmanes. El programa “Lo Más Plus” de Canal Plus, el convida per ser entrevistat en directe a la televisió. L’any 1999 viatja a Portugal i un any després a Islàndia que la va recòrrer en un tot terreny amb uns amics. Els paisatges extrems d’aquesta illa, deixaran una inesborrable empremta a l’artista. Aquest mateix any 2000 fa la seva segona exposició a Albemarle Gallery de Londres. Arriba l’any 2001 i comença una altra gran etapa amb l’Albert Gallery de Madrid on exposa individualment i amb gran èxit. Abans, però, viatja a Bèlgica per a participar a una exposició col·lectiva a la galeria Granero de Brusel·les. L’any 2002 realitza una altra exposició individual, aquesta vegada al Studio City de Los Angeles (USA) i aprofita per viatjar en cotxe per la mítica ruta 66 i arriba fins el Gran Canyó del Colorado. El gran ambient musical de Los Angeles l’anima a recuperar la seva vessant de músic i després de vint anys d’inactivitat decideix seguir estudiant guitarra de blues i jazz, encara que nomésamb la intenció de divertir-se i evadir-se d’una professió tan absorvent com és la del pintor.

Encara que dedica tot l’any 2003 a preparar l’exposició que un any després farà a la galeria Albemarle de Londres, la Galeria De Vorzon de Los Angeles comença també a treballar la seva obra. L’any 2004 s’emet tres sèries filatèliques amb l’obra de Fabiio sota el motiu “La dona i la lectura”. A partir d’aquesta data la seva obra cada vegada assoleix un caire més internacional tot i que alterna les exposicions a l’estranger amb les del país. Al 2005 exposa a l’Albert Gallery de Madrid i un any després, i al 2007 i 2009, torna a repetir a l’Abemarle Gallery de Londres. L’any 2008 realitza la seva primera exposició individual a la Mark Peet Visser Gallery d’Holanda, exposicions que repetirà al 2011 i 2012. Gallart Roma a Itàlia, Alfama a Madrid, Saint-Jean a Brusel·les i el Palazzo Canali a Roma exposaran els seus treballs durant l’any 2013. Al 2014 la seva obra viatja fins a ARTHUB, a Abu-Dhabi, i un any després ho farà a Toulouse, Roma, Marbella i a la Uttarayan Art Foundation de l’Índia. Aquest 2016 a Suècia, Índia i Itàlia es podran veure les seves obres així com a la Sala Rusiñol de Sant Cugat, on ha estat seleccionat per commemorar el seu 30è aniversari.

EL PASSAT ENCARAT AL FUTUR DE FABIO HURTADO

per Josep M. Cadena

L’univers pictòric de Fabio Hurtado es situa als Estats Units d’Amèrica dels anys vint i trenta del segle passat, amb escenes i personatges que ens remeten tant als llenços d’Edward Hopper i Tamara de Lempicka com a les pel·lícules El gran Gatsby i Bonnie & Clyde. Les dones duen barrets cloché i cabell curt bob cut, vesteixen amb modernitat i elegància i exhibeixen independència. La presència de medis de transport –cotxe, tren, aeroplà, transatlàntic– recolza l’afirmació del futurista Marinetti de què un automòbil de curses pot ésser més bell que la Victòria de Samotràcia. Els animals aporten les virtuts i les característiques que els són pròpies, així el gos expressa fidelitat i el paó simbolitza glamur. Si parem l’orella a tocar dels quadres escoltarem nítidament jazz, la música que regnava al Cotton Club.

Fabio Hurtado pinta una època que difícilment algú de nosaltres ha conegut, però tant hi fa, ja que ell sap captar un esperit històric que, a dia d’avui, no només és vàlid, sinó fins i tot necessàriament reivindicable. La dècada dels vint vingué després del cataclisme de la Primera Guerra Mundial, i els anys trenta patiren la depressió que sorgí del crack financer de 1929. La reacció al conflicte bèl·lic planetari fou el despertar d’unes ànsies de viure, la comprensió de què la vida és un regal fràgil que cal no desaprofitar. A la vegada, la sotragada econòmica iniciada amb l’enfonsament de la borsa generà l’adopció del New Deal, un nou pacte polític que entengué la necessitat de controlar al gran capital, reduir les diferències socials i avançar cap a un sistema de protecció dels més desvalguts.

Nosaltres també estem sortint d’una crisi. És per això que les pintures de Fabio Hurtado, i els valors que transmeten, tot i estar ambientades en el passat, són plenament actuals. Les dones que hi pinta tenen confiança en elles mateixes, no els fa por el viatge, i encara que agraeixen la companyia, saben anar pel món tot soles. Se les veu en moviment continu, ja que l’aventura del coneixement i el progrés no té parada final. La dona ha estat tradicionalment oprimida, i és ella qui millor pot encarnar la societat cap a la que hem de tendir. La col·lectivitat en la que hem de voler viure ha de ser com la dona que traça el pintor de pare espanyol i mare italiana: segura, amable, elegant, sensible, inquieta i preocupada per millorar.

Trobo molt encertat que la Sala Rusiñol de Sant Cugat que dirigeixen Ignasi Cabanas i Victòria Ballbé celebri el seu trenta aniversari amb aquesta exposició de Fabio Hurtado, ja que tant els galeristes com el pintor comparteixen un respecte per les lliçons del passat que ha de servir per a viure un present del que ens puguem enorgullir i aspirar a un futur encara millor. Que així sigui.

Exposicions